Hallux rigidus

En resum

L'hallux rigidus és una alteració de l'articulació que uneix el dit gros amb el peu i que provoca dolor i pèrdua de mobilitat, especialment en aixecar el dit durant la marxa. En infants i adolescents és poc freqüent i pot estar relacionat amb una lesió del cartílag i de l'os situat a sota. Identificar-ne la causa permet triar el tractament més adequat i preservar, sempre que sigui possible, la funció de l'articulació.

Edat habitual

Principalment adults; poc freqüent en infants i adolescents

També anomenat

Rigidesa del dit gros · Hallux limitus

Què és

L’hallux rigidus afecta l’articulació metatarsofalàngica del primer dit, situada a la base del dit gros. Aquesta articulació s’ha de moure per caminar, córrer i saltar amb normalitat. Quan apareix dolor, inflamació o una alteració de les superfícies articulars, el moviment es pot limitar, sobretot en aixecar el dit cap amunt.

En adults, sol estar relacionat amb el desgast progressiu del cartílag i la formació de prominències òssies. Tanmateix, en infants i adolescents és una afecció poc habitual i convé investigar altres causes, com les lesions osteocondrals, els traumatismes o les alteracions de la superfície articular. Una lesió osteocondral afecta el cartílag i l’os que hi ha immediatament a sota, i pot produir dolor i pèrdua de mobilitat fins i tot en pacients joves.

De vegades, el problema comença després d’una lesió esportiva o de petits traumatismes repetits. El dolor pot aparèixer en córrer, saltar o impulsar el peu contra el terra. Si la lesió no evoluciona favorablement, la limitació del moviment pot persistir i, en determinats casos, es poden desenvolupar canvis degeneratius a l’articulació.

Per això, en un adolescent amb dolor i rigidesa del dit gros no n’hi ha prou amb confirmar que hi ha una limitació de la mobilitat: és important identificar-ne la causa i determinar si hi ha una lesió del cartílag o de l’os que requereixi un tractament específic.

Senyals que poden notar els pares

Els símptomes més freqüents són:

• Dolor a la base del dit gros, especialment en caminar ràpid, córrer o saltar.
• Dificultat per aixecar el dit cap amunt, per exemple, en posar-se de puntetes o durant l’impuls en caminar.
• Inflor o inflamació al voltant de l’articulació després de fer esport.
• Un bony a la part superior de l’articulació, que pot correspondre a una prominència òssia.
• Coixesa o canvis en la manera de caminar, per evitar recolzar o moure el dit adolorit.
• Menor rendiment esportiu, especialment en activitats amb cursa, salts i canvis de direcció.
• Dolor amb determinades sabates, sobretot si pressionen la part superior de l’articulació.

Aquests símptomes no sempre indiquen un hallux rigidus. En infants i adolescents, el dolor persistent en aquesta zona s’ha d’estudiar per descartar altres lesions.

Quan consultar

Convé demanar una valoració mèdica si:

• El dolor a la base del dit gros es repeteix o no desapareix amb el repòs.
• L’adolescent presenta una limitació progressiva del moviment.
• Apareixen inflor recurrent o dolor durant la pràctica esportiva.
• Hi ha coixesa o dificultat per caminar amb normalitat.
• Els símptomes van començar després d’un traumatisme o impedeixen reprendre l’esport.

Quan és urgent?

Es recomana una valoració urgent si apareix dolor intens i sobtat, inflor important, envermelliment i calor marcats, febre, impossibilitat de recolzar el peu o símptomes després d’un traumatisme important. Aquests signes poden indicar una lesió aguda o un altre problema que requereix atenció ràpida.

Com es diagnostica

El diagnòstic comença amb la història clínica i l’exploració física. L’especialista preguntarà quan va començar el dolor, si hi ha un antecedent traumàtic, quines activitats el desencadenen i com ha evolucionat.

Durant l’exploració s’avaluen la mobilitat del dit gros, el dolor en moure’l, la presència d’inflamació i possibles prominències òssies. També s’examina la manera de caminar i es comprova si el dolor prové de l’articulació o de les estructures que l’envolten.

Les proves d’imatge se seleccionen segons les troballes:

• Radiografies: permeten valorar l’alineació dels ossos, la presència de prominències òssies i possibles alteracions articulars.
• Ressonància magnètica: pot ser especialment útil en adolescents si se sospita una lesió osteocondral, una alteració del cartílag o una lesió que no s’aprecia bé a les radiografies.
• Tomografia computada: es pot fer servir en casos seleccionats per estudiar amb més detall l’estructura òssia.

En pacients joves, identificar una possible lesió osteocondral és especialment important, ja que el tractament es pot dirigir a reparar o protegir la superfície articular.

Tractament

El tractament depèn de la causa, de l’extensió de la lesió i del grau de limitació funcional. En adolescents s’intenta preservar l’articulació i evitar que una lesió tractable evolucioni cap a un dany articular més avançat.

Tractament conservador

Quan la lesió i els símptomes ho permeten, es comença amb mesures no quirúrgiques:

• Adaptació temporal de l’activitat: reduir la cursa, els salts i els moviments que provoquen dolor.
• Calçat adequat: fer servir sabates còmodes que no comprimeixin l’articulació i, en determinats casos, soles més rígides que redueixin la flexió dolorosa del dit.
• Plantilles o modificacions del calçat: poden ajudar a disminuir la càrrega sobre l’articulació, segons les característiques de cada pacient.
• Fred local: pot alleujar temporalment el dolor i la inflamació després de l’activitat.
• Fisioteràpia: pot contribuir a recuperar la mobilitat i la funció quan estigui indicada, evitant forçar una articulació dolorosa.
• Tractament del dolor: els medicaments s’han de fer servir sota l’orientació d’un professional sanitari i tenint en compte l’edat del pacient.

Si hi ha una lesió osteocondral, l’especialista pot recomanar, a més, limitar el recolzament o l’activitat durant un període determinat. El temps de recuperació dependrà de la localització, la mida i l’estabilitat de la lesió.

Aquestes mesures poden alleujar els símptomes, però no totes les lesions del cartílag es resolen només amb tractament conservador. Per això és important fer un seguiment si el dolor persisteix.

Tractament quirúrgic

La cirurgia es considera quan el dolor i la limitació funcional persisteixen malgrat un tractament conservador adequat, o quan hi ha una lesió osteocondral que, per les seves característiques, necessita una reparació quirúrgica.

La tècnica es tria segons la causa i l’estat de l’articulació. Entre les opcions hi ha:

• Artroscòpia o neteja articular: permet examinar l’articulació mitjançant petites incisions i tractar determinades lesions, retirar fragments lliures o eliminar teixit inflamatori quan està indicat.
• Tractament de la lesió osteocondral: segons la mida, la profunditat i l’estabilitat, pot incloure perforacions o tècniques d’estimulació de la reparació òssia, fixació de fragments seleccionats o procediments de restauració del cartílag.
• Queilectomia: consisteix a retirar les prominències òssies que bloquegen el moviment. Es fa servir en casos seleccionats en què hi ha un conflicte ossi i l’articulació conserva un estat adequat.
• Tècniques reconstructives: en defectes osteocondrals concrets es poden valorar procediments de reparació o substitució del teixit lesionat. La seva indicació en adolescents s’ha d’individualitzar, ja que l’evidència científica és limitada.

En infants i adolescents, l’elecció de la tècnica ha de tenir en compte el creixement, l’extensió de la lesió i la necessitat de preservar l’articulació a llarg termini. Els procediments que es fan servir en adults amb artrosi avançada no són necessàriament adequats per a pacients joves.

La intervenció es pot fer amb anestèsia general, regional o una combinació de tècniques, segons el procediment i les característiques del pacient. Algunes operacions permeten l’alta el mateix dia; d’altres requereixen observació o un període de descàrrega més llarg.

Evolució i recuperació

La recuperació depèn del tipus de lesió i del tractament fet. No hi ha un termini únic aplicable a tots els adolescents amb hallux rigidus.

• Tractament conservador: la millora es pot produir al llarg de diverses setmanes, tot i que les lesions osteocondrals poden necessitar períodes més llargs de protecció i seguiment.
• Després d’una artroscòpia o una queilectomia: el recolzament i la mobilitat se solen recuperar progressivament, segons la intervenció feta.
• Després de reparar una lesió osteocondral: pot caldre limitar el recolzament durant diverses setmanes per protegir la zona tractada i permetre’n la recuperació.
• Tornada a l’escola: sol ser possible abans que la tornada a l’esport, sempre que el dolor estigui controlat i el desplaçament sigui segur.
• Tornada a l’esport: requereix recuperar la mobilitat, caminar sense dolor i tolerar progressivament la càrrega. Si s’ha reparat una lesió osteocondral, la tornada pot trigar diversos mesos.

L’especialista indicarà si cal fer servir crosses, calçat postquirúrgic o immobilització, i quan es poden augmentar el recolzament i l’activitat. Les revisions clíniques i, quan correspongui, les proves d’imatge permeten comprovar l’evolució abans de tornar a l’esport.

Preguntes freqüents

L'hallux rigidus és freqüent en adolescents?

No. És molt menys freqüent que en adults. Quan apareix en pacients joves, convé estudiar si hi ha una lesió osteocondral o una altra alteració de l'articulació.

Es pot curar sense cirurgia?

En alguns casos, sí. El repòs relatiu, l'adaptació del calçat i la modificació de l'activitat poden alleujar els símptomes. L'evolució depèn especialment de la causa i de les característiques de la lesió.

Una lesió del cartílag pot causar rigidesa del dit gros?

Sí. Les lesions osteocondrals del cap del primer metatarsià poden provocar dolor i pèrdua de mobilitat i, en alguns casos, afavorir l'aparició de canvis degeneratius.

Quan pot tornar a fer esport?

Depèn de la lesió i del tractament. No n'hi ha prou que desaparegui el dolor: cal recuperar la funció i comprovar que l'articulació pot suportar l'activitat sense que els símptomes empitjorin.

La informació d'aquesta pàgina és orientativa i no substitueix la valoració d'un especialista. Si et preocupa el peu del teu fill, demana cita amb mi.