Infants que caminen de puntetes
Caminar de puntetes és relativament freqüent quan els infants comencen a caminar. Si persisteix més enllà dels 2-3 anys, és recomanable fer una valoració per identificar-ne la causa i comprovar si hi ha un escurçament del panxell o del tendó d'Aquil·les. En molts infants és idiopàtica, sense una malaltia que l'expliqui. El tractament pot incloure observació, fisioteràpia, ortesis, guixos seriats o, en casos seleccionats, cirurgia.
- Edat habitual
- Freqüent en començar a caminar; convé valorar-la si persisteix després dels 2-3 anys
- També anomenat
- Marxa de puntetes idiopàtica · Marxa equina idiopàtica · Marxa en equí · Peu equí
Què és
Caminar de puntetes vol dir que l’infant recolza primer la part davantera del peu, sense que el taló toqui habitualment a terra durant la marxa. En les primeres passes pot formar part de l’aprenentatge normal de caminar, ja que el patró de marxa encara està madurant.
Quan aquesta manera de caminar persisteix, és important distingir entre la marxa de puntetes idiopàtica i altres causes. Es parla de marxa de puntetes idiopàtica quan l’infant camina d’aquesta manera sense que s’identifiqui una causa neurològica, muscular, estructural o d’un altre tipus que ho expliqui. Pot afectar tots dos peus i mantenir-se com un hàbit, tot i que alguns infants desenvolupen progressivament una limitació per portar el turmell cap amunt.
La marxa de puntetes persistent pot estar relacionada amb un escurçament del complex bessons-soli i del tendó d’Aquil·les, que limita la capacitat de recolzar el taló. També pot aparèixer en determinades malalties neurològiques o neuromusculars i en infants amb alteracions del desenvolupament. Per això no s’ha d’atribuir automàticament a un costum sense fer una valoració adequada.
L’evolució és variable. Alguns infants deixen de caminar de puntetes espontàniament, mentre que d’altres mantenen el patró o desenvolupen rigidesa del turmell. La valoració precoç permet identificar els casos que necessiten seguiment o tractament i triar l’opció més adequada.
Senyals que poden notar els pares
Els signes més habituals són:
- L’infant camina recolzant principalment la part davantera dels peus.
- Els talons gairebé no toquen a terra en caminar o córrer.
- Camina de puntetes descalç i també amb sabates.
- Pot recolzar els talons quan se li demana, encara que li resulti incòmode, o pot ser incapaç de fer-ho.
- S’observa tensió als músculs del panxell.
- Ensopega sovint, es cansa en caminar o té dificultats per participar en algunes activitats.
- La marxa de puntetes apareix en tots dos peus o, de vegades, és clarament més marcada en un.
És important observar si l’infant pot caminar amb tota la planta del peu recolzada quan se li demana. També convé recordar si alguna vegada va caminar recolzant els talons amb normalitat i després va començar a fer-ho de puntetes.
Quan consultar
Es recomana consultar si la marxa de puntetes persisteix més enllà dels 2-3 anys, especialment si és freqüent, no millora o limita les activitats de l’infant.
Convé demanar una valoració si:
- L’infant no aconsegueix recolzar els talons a terra.
- La marxa de puntetes és més marcada en un peu que en l’altre.
- El turmell perd mobilitat progressivament.
- Apareixen dolor, cansament excessiu, caigudes freqüents o dificultat per caminar.
- L’infant caminava normalment recolzant els talons i comença a fer-ho de puntetes de manera persistent.
- Hi ha retards motors, debilitat, pèrdua d’habilitats adquirides prèviament o altres signes que facin sospitar una causa neurològica o neuromuscular.
Quan és urgent?
Cal una valoració mèdica urgent si la marxa canvia de manera sobtada i s’acompanya de debilitat nova, pèrdua d’habilitats, dolor intens o incapacitat per caminar.
Com es diagnostica
El diagnòstic es basa en la història clínica i l’exploració física. L’especialista pregunta quan va començar la marxa de puntetes, si hi ha estat present des de les primeres passes, si afecta un peu o tots dos i si l’infant pot recolzar voluntàriament els talons.
Durant l’exploració s’avaluen:
- La mobilitat del turmell: es comprova si l’infant pot portar el peu cap amunt, tant amb el genoll estirat com flexionat. Això ajuda a identificar si hi ha tensió predominant del gastrocnemi o un escurçament més global del complex bessons-soli i del tendó d’Aquil·les.
- La flexibilitat del peu: es valora si el peu es pot col·locar en posició neutra i si hi ha alguna deformitat associada.
- La marxa: s’observa com camina descalç i amb calçat, si pot recolzar els talons i si hi ha asimetria.
- L’exploració neurològica i muscular: es valoren la força, el to, els reflexos, l’equilibri i el desenvolupament motor quan està indicat.
En la marxa de puntetes idiopàtica, l’exploració neurològica sol ser normal i no s’identifica cap altra causa que expliqui el patró.
No tots els infants necessiten proves complementàries. Si hi ha signes d’alarma o dubtes sobre el diagnòstic, es poden demanar proves específiques, com anàlisis de sang, radiografies, ressonància magnètica o estudis neurològics, segons la sospita clínica.
Tractament
El tractament depèn de l’edat, la durada de la marxa de puntetes, la capacitat de recolzar els talons, el grau d’escurçament muscular i la causa identificada. No tots els infants necessiten tractament, però és important detectar si la marxa provoca una limitació progressiva de la mobilitat.
Tractament conservador
1. Observació i seguiment
En infants petits, amb bona mobilitat del turmell i sense signes d’alarma, pot ser suficient fer un seguiment clínic i observar l’evolució. La decisió depèn de l’edat, la freqüència de la marxa de puntetes i l’exploració.
2. Fisioteràpia i estiraments
La fisioteràpia pot ajudar a mantenir o millorar la mobilitat del turmell, treballar el control de la marxa i fer exercicis adaptats a cada infant. Els estiraments s’han d’individualitzar segons si hi ha o no un escurçament muscular. Per si sols, no sempre corregeixen una marxa persistent.
3. Ortesis, especialment nocturnes
En infants seleccionats, les ortesis poden ajudar a mantenir el turmell en una posició adequada i evitar que augmenti la limitació de la mobilitat. Les ortesis nocturnes poden ser una opció quan hi ha tendència a l’escurçament o com a complement d’altres tractaments.
La seva indicació depèn de la flexibilitat del turmell i de la capacitat de l’infant per tolerar-les. No són necessàries en tots els casos i no substitueixen la valoració de la causa.
4. Guixos seriats
Quan hi ha un escurçament que impedeix recolzar el taló, es poden fer servir guixos seriats per augmentar progressivament la dorsiflexió del turmell. Els guixos es canvien periòdicament, habitualment cada una o dues setmanes, segons la pauta de l’especialista.
La durada total depèn del grau de rigidesa i de la resposta al tractament. Després dels guixos pot caldre fer servir una ortesi i fer exercicis per mantenir la mobilitat aconseguida.
Tractament quirúrgic
La cirurgia es reserva per a casos seleccionats en què hi ha un escurçament important del complex bessons-soli o del tendó d’Aquil·les, amb limitació de la mobilitat i persistència de la marxa de puntetes malgrat un tractament conservador adequat.
La intervenció pot consistir en un allargament del complex bessons-soli o del tendó d’Aquil·les, segons la localització de l’escurçament i els resultats de l’exploració. L’objectiu és permetre que el turmell arribi a una posició adequada i facilitar el recolzament del taló durant la marxa.
La tècnica s’individualitza segons l’edat, la causa i el grau de rigidesa. Habitualment es fa amb anestèsia general i pot requerir un ingrés curt. Després de la intervenció, alguns infants necessiten immobilització temporal amb guix i, posteriorment, ortesis i fisioteràpia.
Si hi ha una causa neurològica o neuromuscular, el tractament s’ha d’adaptar al diagnòstic de base. No es recomana operar només perquè l’infant camini de puntetes: cal demostrar que hi ha una indicació funcional i valorar acuradament els beneficis i els riscos.
Evolució i recuperació
L’evolució depèn de la causa, de l’edat i de la flexibilitat del turmell. Alguns infants milloren espontàniament, mentre que d’altres necessiten tractament per recuperar o mantenir una mobilitat adequada.
Els terminis són orientatius i s’han d’adaptar a cada cas:
- Amb observació o fisioteràpia: el seguiment es fa durant els mesos següents per comprovar l’evolució de la marxa i la mobilitat del turmell.
- Amb guixos seriats: cada guix se sol mantenir aproximadament una o dues setmanes, i el tractament complet pot durar diverses setmanes. Després es reavalua la mobilitat i es decideix si cal una ortesi.
- Després de la cirurgia: pot caldre una immobilització durant diverses setmanes, segons la tècnica. La càrrega i el recolzament s’autoritzen d’acord amb la intervenció feta i les indicacions de l’equip mèdic.
- Tornada a l’escola: sol ser possible quan el dolor està controlat i l’infant es pot desplaçar amb seguretat, tenint en compte si porta guix, ortesi o ajudes per caminar.
- Tornada a l’esport: ha de ser progressiva, un cop recuperades la mobilitat, la força i una marxa funcional, i sempre seguint les indicacions de l’especialista.
El seguiment és important per comprovar que es manté la mobilitat aconseguida i que l’infant pot recolzar els talons durant la marxa. En alguns casos pot persistir la tendència a caminar de puntetes, per la qual cosa el tractament s’ha d’adaptar a l’evolució.
La informació d'aquesta pàgina és orientativa i no substitueix la valoració d'un especialista. Si et preocupa el peu del teu fill, demana cita amb mi.