Infants que caminen amb els peus cap endins

En resum

Molts infants caminen amb les puntes dels peus cap endins (intoeing). En la majoria dels casos es deu a variacions normals del desenvolupament del fèmur, la tíbia o el peu, que milloren espontàniament amb el creixement i no necessiten tractament. Les plantilles, les sabates especials i les fèrules no solen modificar la rotació dels ossos. Convé consultar si l'infant coixeja, té dolor, empitjora o hi ha una diferència important entre tots dos costats.

Edat habitual

Des dels primers anys fins als 8 anys aproximadament, segons la causa

També anomenat

Intoeing · Marxa en rotació interna · Caminar com un colom · Anteversió femoral · Torsió tibial interna

Què és

La marxa amb els peus cap endins es produeix quan, en caminar o córrer, les puntes dels peus s’orienten cap a la línia mitjana del cos en lloc de mirar endavant. És un motiu de consulta freqüent a la infància i, en la majoria dels infants, correspon a una variant normal del desenvolupament musculoesquelètic. Generalment no provoca dolor ni impedeix fer activitats normals.

L’orientació del peu depèn de la forma i la rotació de diversos ossos. Per això l’intoeing no té una única causa: es pot originar al fèmur, a la tíbia o al mateix peu. Identificar d’on prové la rotació permet explicar a les famílies quina evolució cal esperar i si cal algun tractament.

Les tres causes principals són:

• Anteversió femoral: el fèmur presenta una orientació rotacional que fa que els genolls i els peus tendeixin a dirigir-se cap endins. Sol fer-se més evident entre els 3 i els 6 anys, especialment en córrer o caminar de pressa.
• Torsió tibial interna: la tíbia està rotada cap endins. És freqüent en els infants petits i es pot observar des que comencen a caminar.
• Metatars adductus: la part davantera del peu es corba cap endins respecte a la part posterior. Se sol identificar durant la lactància i pot estar relacionat amb la posició del nadó dins l’úter.

Aquestes variants solen millorar a mesura que l’infant creix. L’anteversió femoral disminueix habitualment durant la infància, mentre que la torsió tibial interna se sol corregir durant els primers anys de vida. El metatars adductus flexible també sol millorar espontàniament.

Senyals que poden notar els pares

Les famílies poden observar una o diverses d’aquestes característiques:

• Les puntes dels peus miren cap endins en caminar o córrer.
• Sembla que l’infant camini «com un colom».
• Els genolls també s’orienten cap endins, especialment quan corre.
• L’infant seu sovint en posició de «W», amb els genolls doblegats i els peus cap enfora.
• Ensopega amb els seus propis peus o sembla tenir menys coordinació en córrer, especialment durant els primers anys.
• Un peu sembla més corbat cap endins que l’altre.
• La marxa canvia amb l’edat i es fa més evident en determinades activitats.

Ensopegar de tant en tant és freqüent durant el desenvolupament i no vol dir necessàriament que hi hagi un problema. Tot i això, si les caigudes són molt freqüents, interfereixen en el joc o s’acompanyen de dolor o dificultat per caminar, convé fer una valoració.

Quan consultar

És recomanable consultar el pediatre o un especialista en ortopèdia infantil quan la marxa amb els peus cap endins genera dubtes, limita les activitats de l’infant o no segueix una evolució esperable.

Convé demanar una valoració si:

• El problema afecta clarament una sola cama o hi ha una asimetria marcada.
• La rotació empitjora progressivament en lloc de millorar.
• L’infant té dolor al maluc, a la cuixa, al genoll o al peu.
• Hi ha una coixesa persistent o dificultat per caminar i córrer.
• Les caigudes són freqüents i limiten les seves activitats.
• La deformitat del peu és rígida o no es pot corregir suaument.
• La marxa apareix de manera sobtada o s’acompanya de debilitat o altres canvis neurològics.

Quan és urgent?

Cal una valoració urgent si apareix de manera brusca una incapacitat per recolzar la cama, un dolor intens, febre acompanyada de dolor articular o una pèrdua sobtada de força. Aquests símptomes no són propis d’una variant rotacional habitual i cal descartar altres causes.

Com es diagnostica

El diagnòstic es basa en la història clínica i l’exploració física. En la majoria dels infants no calen radiografies ni altres proves d’imatge.

Durant la valoració, l’especialista observa com camina i corre l’infant, l’orientació dels genolls i dels peus i la simetria de totes dues cames. També explora la mobilitat dels malucs, els genolls i els turmells, així com la forma del peu.

Per identificar l’origen de la rotació es fan maniobres específiques:

• Anteversió femoral: s’estudia la rotació interna i externa del maluc i l’orientació de les cames.
• Torsió tibial interna: s’avalua l’orientació de la tíbia i de l’eix del peu en relació amb el genoll.
• Metatars adductus: s’observa la curvatura de l’avantpeu i es comprova si es pot corregir suaument o si és rígid.

Les radiografies o altres proves es reserven per a situacions seleccionades, com dolor persistent, asimetria important, deformitat atípica o sospita d’una altra alteració. En casos excepcionals, quan cal quantificar una deformitat òssia per planificar una intervenció, es poden fer servir estudis d’imatge específics.

Tractament

Tractament conservador

La majoria dels infants amb marxa en rotació interna no necessiten tractament. La conducta habitual consisteix a explicar la causa a la família i observar l’evolució durant el creixement.

1. Observació i seguiment

Quan l’exploració confirma una variant normal del desenvolupament, n’hi ha prou amb fer un seguiment clínic si està indicat. L’evolució sol ser favorable i la rotació tendeix a disminuir amb l’edat.

2. Activitat física normal

L’infant pot caminar, córrer, jugar i fer esport segons les seves capacitats. No cal limitar l’activitat física si no hi ha dolor ni cap altra alteració associada.

3. Plantilles, sabates especials i fèrules

Les plantilles, les sabates correctores i les fèrules no han demostrat corregir l’anteversió femoral ni la torsió tibial interna. Tampoc no s’han d’indicar de manera rutinària per modificar l’orientació dels peus en una marxa típica del desenvolupament.

En el metatars adductus, el tractament depèn de la flexibilitat i de la gravetat de la deformitat. Les formes flexibles solen millorar espontàniament. Si la deformitat és rígida o important, l’especialista pot valorar un tractament específic, que en alguns casos pot incloure guixos correctors.

4. Fisioteràpia

Els exercicis i la fisioteràpia poden ser útils si hi ha una necessitat funcional concreta, com una alteració de l’equilibri o una dificultat motora associada. Tot i això, per si sols no corregeixen la torsió òssia del fèmur o de la tíbia.

Tractament quirúrgic

La cirurgia és excepcional i només es planteja en infants més grans o adolescents amb una deformitat rotacional important, persistent i simptomàtica que limita de manera significativa la marxa o les activitats quotidianes.

La decisió no es basa únicament en el fet que els peus mirin cap endins, sinó en la intensitat dels símptomes, l’exploració clínica, la magnitud de la deformitat i la repercussió funcional.

En casos seleccionats es pot fer una osteotomia desrotadora, una intervenció en què es talla l’os i se’n corregeix l’orientació. Segons l’origen del problema, pot actuar sobre el fèmur o sobre la tíbia. L’os s’estabilitza amb un sistema de fixació adequat.

És una cirurgia que requereix anestèsia general i, habitualment, un ingrés hospitalari curt, la durada del qual depèn de la tècnica, l’edat i l’evolució de l’infant. La recuperació inclou controls clínics i radiogràfics, a més d’una reincorporació progressiva a l’activitat.

No es recomana operar una variant normal del desenvolupament que no causa limitacions importants. La indicació s’ha d’individualitzar i l’ha de valorar un equip amb experiència en ortopèdia infantil.

Evolució i recuperació

L’evolució depèn de la causa de la marxa amb els peus cap endins. En la majoria dels infants, l’orientació millora de manera espontània i no deixa seqüeles.

• Torsió tibial interna: sol millorar durant els primers anys de vida, sovint abans dels 4–5 anys.
• Anteversió femoral: sol fer-se menys evident durant la infància, especialment entre els 6 i els 8 anys, tot i que pot persistir un cert grau de rotació interna més endavant.
• Metatars adductus flexible: sol millorar durant els primers mesos o anys de vida. Les formes rígides necessiten una valoració individualitzada.

En els casos que només requereixen observació, l’infant pot anar a l’escola i fer esport amb normalitat, sempre que no presenti dolor ni limitació funcional.

Si excepcionalment es fa una cirurgia desrotadora, els terminis de recuperació són més llargs i depenen de l’os intervingut, de la fixació i de la consolidació òssia. La càrrega, la tornada a l’escola i el retorn a l’esport s’estableixen de manera individual segons l’evolució clínica i radiogràfica; no hi ha un calendari únic aplicable a tots els infants.

La informació d'aquesta pàgina és orientativa i no substitueix la valoració d'un especialista. Si et preocupa el peu del teu fill, demana cita amb mi.