Peu fes
El peu fes és una malformació congènita poc freqüent en què falten un o diversos ossos o dits de la part central del peu, cosa que crea una fenedura entre els dits restants. El seu aspecte pot recordar una pinça o una pota de llagosta. El tractament s'adapta a cada infant i busca millorar la funció, facilitar l'ús del calçat i, quan cal, corregir la forma del peu.
- Edat habitual
- Des del naixement
- També anomenat
- Cleft foot · Peu dividit · Ectrodactília del peu · Peu en pinça de llagosta
Què és
El peu fes és una malformació congènita en què hi ha una absència parcial o completa dels elements centrals del peu. Poden faltar un o diversos dits i els metatarsians corresponents, i es crea una fenedura de profunditat variable. En les formes lleus pot haver-hi només una alteració dels dits; en les més complexes, la separació es pot estendre cap a la part mitjana del peu.
És una anomalia molt poc freqüent. Les estimacions publicades varien considerablement, amb xifres que van aproximadament d’un cas per cada 90.000 a un per cada 120.000 naixements en algunes sèries. S’origina durant el desenvolupament embrionari i pot aparèixer de manera aïllada o formar part d’una condició genètica. En algunes famílies hi ha una predisposició hereditària, tot i que també pot aparèixer sense antecedents familiars.
El peu fes pot afectar un sol peu o tots dos i, de vegades, s’associa a una malformació similar a les mans. Per això, quan es diagnostica, és important fer una exploració completa i valorar si hi ha altres alteracions congènites que s’hagin d’estudiar.
La repercussió funcional és molt variable. Alguns infants caminen amb normalitat i fan servir calçat convencional, mentre que d’altres tenen dificultats per trobar sabates adequades, molèsties en recolzar, durícies o problemes relacionats amb l’estabilitat i la forma de l’avantpeu. La decisió de tractar-lo depèn d’aquestes circumstàncies i de les característiques anatòmiques de cada cas.
Senyals que poden notar els pares
Els signes més habituals són:
- Fenedura a la part central del peu: hi ha una separació visible entre els dits restants.
- Absència d’un o diversos dits: pot acompanyar-se de la manca o del desenvolupament incomplet dels metatarsians corresponents.
- Aspecte de pinça o de llagosta: els dits situats a banda i banda de la fenedura poden estar separats entre si.
- Diferències entre tots dos peus: la deformitat pot afectar un peu o presentar graus diferents a cadascun.
- Dificultat per fer servir calçat convencional: l’amplada o la forma de l’avantpeu pot dificultar l’ajust de les sabates.
- Durícies o zones de pressió: poden aparèixer quan la distribució del recolzament està alterada.
- Alteracions de la marxa: alguns infants tenen molèsties en caminar o dificultats funcionals, tot i que d’altres tenen una marxa normal.
L’absència de dolor no vol dir que calgui operar. La valoració ha de tenir en compte tant l’anatomia com la funció del peu i les necessitats de l’infant.
Quan consultar
El peu fes l’ha de valorar un especialista en traumatologia i ortopèdia infantil des del diagnòstic, encara que l’infant no tingui dolor.
Convé demanar una valoració especialitzada si:
- S’observa una fenedura o una absència de dits des del naixement.
- Hi ha dificultats per trobar un calçat còmode.
- Apareixen dolor, durícies o problemes de recolzament.
- L’infant té dificultats en començar a caminar.
- La deformitat s’associa a alteracions a les mans o a altres parts del cos.
- Hi ha antecedents familiars de malformacions similars i cal assessorament genètic.
Quan és urgent?
El peu fes congènit no sol ser una urgència per si mateix. Tot i això, un canvi sobtat de color, un peu fred, una inflor important, un dolor intens o una lesió que comprometi la pell requereixen una valoració mèdica urgent.
Com es diagnostica
El diagnòstic se sol fer mitjançant l’exploració física, que permet identificar la fenedura i valorar quins dits i estructures hi són presents. L’especialista examina també la forma del peu, la mobilitat de les articulacions, l’estabilitat, l’estat de la pell i la possible afectació de les mans.
Les radiografies permeten estudiar l’anatomia òssia i determinar quins metatarsians i falanges hi són presents, quins tenen un desenvolupament incomplet i com es distribueixen els ossos de l’avantpeu. Aquesta informació és fonamental per classificar la deformitat i planificar el tractament.
En casos seleccionats poden caldre altres proves d’imatge o una valoració genètica, especialment si hi ha malformacions associades o antecedents familiars. L’estudi s’adapta a cada pacient.
Tractament
El tractament s’individualitza segons el tipus de peu fes, el nombre d’estructures absents, l’amplitud de la fenedura i la repercussió funcional. No tots els infants necessiten cirurgia.
Tractament conservador
Quan el peu és estable, permet caminar sense dolor i s’adapta bé al calçat, pot ser suficient fer un seguiment clínic.
Les mesures conservadores poden incloure:
- Calçat adaptat: sabates amb l’amplada i la forma adequades per evitar pressions sobre els dits i les vores del peu.
- Ortesis o plantilles: es poden fer servir en casos seleccionats per millorar el recolzament o alleujar zones de sobrecàrrega.
- Vigilància de la pell: és important detectar fregades, durícies o lesions provocades pel calçat.
- Seguiment durant el creixement: permet comprovar com evoluciona la marxa i si apareixen noves necessitats funcionals.
Aquestes mesures no reconstrueixen els ossos ni els dits absents, però poden ser suficients perquè alguns infants desenvolupin una marxa funcional i facin servir calçat convencional.
Tractament quirúrgic
La cirurgia es pot plantejar quan la fenedura dificulta l’ús del calçat, provoca dolor o durícies, altera l’estabilitat o genera problemes funcionals importants. També es poden valorar les preocupacions estètiques de la família, tenint en compte les característiques de la deformitat, les expectatives i els possibles riscos.
No hi ha una tècnica quirúrgica única vàlida per a tots els peus fesos. Segons l’anatomia, es poden combinar diferents procediments:
- Tancament de la fenedura: permet reduir la separació central i millorar la forma de l’avantpeu mitjançant tècniques de reconstrucció de les parts toves.
- Correcció òssia: es poden fer osteotomies per modificar la posició dels metatarsians i reduir l’amplada del peu.
- Tractament de dits o ossos anòmals: en determinats casos pot caldre corregir o retirar estructures rudimentàries que interfereixen amb la funció.
- Reconstrucció combinada: en les deformitats més complexes es poden associar procediments sobre els ossos i les parts toves per millorar l’alineació i facilitar el calçat.
La intervenció es fa habitualment amb anestèsia general. Pot requerir agulles de fixació, altres sistemes d’estabilització o immobilització amb guix. La durada de l’ingrés i les restriccions de recolzament depenen de la reconstrucció feta.
La cirurgia pot millorar la forma i la funció, però també té riscos, com problemes de cicatrització, cicatrius, rigidesa, alteracions de l’alineació o necessitat de noves intervencions. Per això, la planificació s’ha d’adaptar acuradament a cada infant.
Evolució i recuperació
La recuperació depèn de la complexitat de la deformitat i de les tècniques utilitzades.
- Després d’una valoració sense cirurgia: el seguiment s’adapta a la funció del peu, al calçat i al creixement.
- Després d’una reconstrucció de parts toves: pot caldre protegir la zona operada amb un embenat o un guix durant diverses setmanes.
- Després d’una correcció òssia: el període d’immobilització i les restriccions de recolzament depenen de la consolidació dels ossos i de l’estabilitat de la fixació.
- Tornada a l’escola: sol ser possible abans que la tornada a l’esport, quan el dolor està controlat i l’infant es pot desplaçar amb seguretat.
- Tornada a l’esport: cal esperar que les ferides hagin cicatritzat, que les estructures reconstruïdes estiguin prou recuperades i que l’especialista confirmi que la càrrega és segura.
Les revisions permeten controlar la cicatrització, la posició dels ossos, la comoditat del calçat i l’evolució de la marxa. Alguns infants poden necessitar diverses intervencions al llarg del creixement, tot i que no tots els casos requereixen més d’una operació.
Preguntes freqüents
El peu fes es pot corregir sol amb el creixement?
No. És una malformació estructural congènita que no desapareix espontàniament. Tot i això, alguns infants tenen una funció prou bona per no necessitar cirurgia.
Tots els infants necessiten una operació?
No. Si el peu permet caminar sense dolor i fer servir un calçat adequat, pot ser suficient fer seguiment i adaptar el calçat quan calgui.
El peu fes pot afectar també les mans?
Sí. En alguns pacients la malformació afecta tant els peus com les mans. L'especialista valorarà si cal estudiar altres alteracions associades o fer una avaluació genètica.
Podrà caminar i fer esport amb normalitat?
Depèn del grau d'afectació i de les estructures presents. Molts infants poden caminar i fer activitats físiques, tot i que alguns necessiten adaptar el calçat o rebre tractament per millorar la funció.
La cirurgia aconsegueix que el peu tingui un aspecte normal?
L'objectiu és millorar la forma i la funció, però el resultat depèn de l'anatomia inicial. No sempre és possible aconseguir una aparença completament normal, i els beneficis i riscos s'han de valorar individualment.
La informació d'aquesta pàgina és orientativa i no substitueix la valoració d'un especialista. Si et preocupa el peu del teu fill, demana cita amb mi.