Polidactília i polisindactília del peu
La polidactília del peu és una malformació congènita que consisteix a tenir un o més dits addicionals. Quan un d'aquests dits està unit a un altre parlem de polisindactília. El tractament depèn de l'anatomia dels dits i de com es distribueixin els ossos i les articulacions. Quan la cirurgia està indicada, se sol planificar durant la primera infància, habitualment entre l'any i els dos anys.
- Edat habitual
- Des del naixement
- També anomenat
- Dit supernumerari · Sisè dit · Polidactília preaxial · Polidactília postaxial · Polisindactília
Què és
La polidactília és una anomalia congènita en què l’infant neix amb més de cinc dits al peu. És una de les malformacions congènites més freqüents dels dits i pot aparèixer de manera aïllada o associada a altres alteracions. Pot afectar un peu o tots dos i presentar diferents graus de complexitat.
Segons la localització del dit addicional, es distingeixen aquests tipus:
- Polidactília preaxial: el dit addicional apareix al costat del dit gros.
- Polidactília postaxial: el dit addicional es troba al costat del cinquè dit; és la forma més habitual al peu.
- Polidactília central: el dit supernumerari es localitza entre els dits centrals.
En alguns infants, el dit addicional està ben format i té ossos, articulacions, tendons i ungla. En d’altres, és una estructura més petita o parcialment desenvolupada. Quan hi ha unió entre dos dits, per la pell o per estructures més profundes, s’anomena polisindactília.
La causa pot ser genètica i, de vegades, hi ha altres familiars amb la mateixa alteració. També pot aparèixer de manera aïllada, sense antecedents familiars ni altres anomalies. La majoria dels casos aïllats tenen un bon pronòstic després del tractament adequat.
Senyals que poden notar els pares
Els signes més habituals són:
- Presència de sis dits o més en un peu o en tots dos.
- Un dit addicional de mida similar a la dels altres o més petit.
- Dos dits units parcialment o completament per la pell.
- Ungles duplicades, dits que comparteixen teixits o separació anòmala entre ells.
- Dificultat per trobar calçat còmode quan els dits addicionals augmenten l’amplada del peu.
- Desviació dels dits veïns o alteració de la forma de l’avantpeu.
L’aparença externa no sempre reflecteix la complexitat de la malformació. Dos dits que semblen separats poden compartir estructures òssies o articulars.
Quan consultar
És recomanable demanar una valoració per traumatologia i ortopèdia infantil quan es detecta un dit addicional en néixer, encara que no produeixi molèsties.
La valoració és especialment important quan:
- El dit addicional és gran o està unit a un altre.
- Hi ha desviació del dit gros, del cinquè dit o de la resta de l’avantpeu.
- L’infant té dificultats per fer servir calçat o caminar.
- Hi ha antecedents familiars de polidactília o s’observen altres anomalies congènites.
Quan és urgent?
La polidactília aïllada no sol ser una urgència. Tot i això, si el dit té un color blavós o molt pàl·lid, està fred o apareix un dolor intens, cal demanar atenció mèdica urgent per descartar un problema de circulació.
Com es diagnostica
El diagnòstic es fa mitjançant l’exploració clínica del peu. L’especialista avalua el nombre i la forma dels dits, l’alineació de l’avantpeu, la mobilitat, la pell i les possibles unions entre estructures.
La radiografia és la principal prova d’imatge per planificar el tractament. Permet determinar quants ossos hi ha, com s’articulen els dits addicionals i si comparteixen estructures amb els dits veïns.
En les malformacions més complexes poden caldre altres proves d’imatge per conèixer millor l’anatomia. Si la polidactília afecta tots dos peus, hi ha antecedents familiars rellevants o apareixen altres alteracions, pot estar indicada una valoració genètica.
Tractament
El tractament depèn de la forma del peu, de l’anatomia dels dits i de com es distribueixin els ossos i les articulacions.
Tractament conservador
Quan la polidactília és petita, no altera l’alineació del peu i no provoca problemes funcionals ni dificultats amb el calçat, l’especialista pot recomanar un seguiment clínic.
El tractament conservador no elimina el dit addicional. El seu objectiu és vigilar el creixement i comprovar que no apareixen deformitats, molèsties o problemes amb el calçat.
No es recomana intentar lligar, tallar o treure el dit a casa. Fins i tot els dits aparentment petits poden tenir connexions vasculars, nervioses o tendinoses que requereixen una valoració professional.
Tractament quirúrgic
La cirurgia es planteja quan el dit addicional provoca problemes estètics rellevants, dificulta l’ús de calçat, altera l’alineació del peu o pot comprometre la funció futura. També pot estar indicada en determinades malformacions complexes, encara que no produeixin símptomes durant els primers mesos de vida.
La intervenció s’adapta a l’anatomia de cada infant. Pot consistir a extirpar el dit supernumerari i reconstruir les parts toves, o requerir procediments addicionals sobre els ossos, les articulacions, els tendons i els lligaments per aconseguir un peu equilibrat i funcional.
En la polisindactília, separar els dits pot exigir una reconstrucció més acurada de la pell i de les estructures compartides. L’objectiu no és només treure el dit addicional, sinó aconseguir una bona alineació, una forma adequada de l’avantpeu i un resultat funcional durador.
La cirurgia se sol fer amb anestèsia general. L’ingrés pot ser ambulatori o requerir una estada curta, segons la complexitat de la intervenció i les característiques de l’infant.
El moment de la cirurgia s’individualitza, però en molts casos es programa durant el segon any de vida i abans que el creixement i l’ús habitual del calçat facin més evident la deformitat. No hi ha una edat única vàlida per a tots els pacients.
Evolució i recuperació
El pronòstic sol ser favorable, especialment en les formes aïllades i menys complexes. La majoria dels infants poden desenvolupar una marxa normal i fer servir calçat convencional després d’una correcció adequada.
Després de la cirurgia, pot caldre portar un embenat especial, una fèrula o un guix durant diverses setmanes, segons el tipus de reconstrucció feta. El temps de recolzament i la tornada al calçat habitual depenen de l’estabilitat de la correcció i de la consolidació òssia, si s’han fet procediments sobre els ossos.
Com a orientació general:
- Primeres setmanes: protecció de la zona operada, control de la inflamació i cura de la ferida.
- Entre les 3 i les 6 setmanes: revisió clínica i radiològica quan estigui indicada, i retirada progressiva de la immobilització segons l’evolució.
- Tornada a l’escola: habitualment en una o diverses setmanes, segons el dolor, la mobilitat i la necessitat de mantenir el peu elevat o immobilitzat.
- Activitat esportiva: es reprèn de manera progressiva quan la ferida ha cicatritzat i l’especialista confirma que el peu està preparat, sovint després de diverses setmanes i, en les reconstruccions òssies, més tard.
Els controls posteriors permeten comprovar la cicatrització, l’alineació dels dits i el creixement del peu. En alguns casos pot persistir una diferència en la mida dels dits, una cicatriu visible o una desviació residual, per això el seguiment és important durant el creixement.
La informació d'aquesta pàgina és orientativa i no substitueix la valoració d'un especialista. Si et preocupa el peu del teu fill, demana cita amb mi.